Per Héctor Castro Ariño: Viatjar i fer turisme d’una manera diferent

Ara que s’apropa la primavera tothom està pensant ja en fer algun tipus de vacances. Una de les activitats preferides en aquestes dates, per a molts, és la de viatjar. Però quan es viatja i es fa turisme, hi ha moltes maneres d’aprofitar la nostra estada al lloc de destí. Evidentment que totes les formes de viatjar són vàlides, així com les diferents maneres de gaudir dels nostres dies de viatge. Hi ha des dels qui prefereixen relaxar-se en grans hotels sense sentir la necessitat de sortir a descobrir l’entorn fins als qui no poden estar quiets ni un sol moment i s’esgoten intentant recórrer el màxim de territori. Això depén de cadascú i les seves circumstàncies. Però permeteu-me que parli del que jo considero una gran manera de viatjar, fer turisme i conèixer un lloc, la seva gent i els seus costums. La clau: barrejar-nos amb els seus habitants.

Trobo meravellós i molt enriquidor arribar a un territori i amarar-nos del seu ambient, del seu entorn i, sobretot, de la seva gent. Per a mi és el més bonic d’un viatge. No només és important descobrir el paisatge natural o arquitectònic d’un país o de qualsevol territori, també ho es, tant o més, descobrir el seu vessant humà. No importa si coneixem o no l’idioma dels habitants del nostre lloc de destí, intentem de comunicar-nos-hi igualment, amb les persones que allí trobem. Serà molt maco visitar els grans monuments, descobrir paisatges meravellosos amb excursions programades per als turistes, i fer les típiques compres. Però provem també de barrejar-nos amb la gent quotidiana, anem als locals on acostumen a freqüentar els nadius i recorreguem els carrers del centre de les poblacions. Si tinguéssim l’oportunitat, aprofitem de passejar amb la companyia d’una persona del lloc. Comprem en els mercats tradicionals o, si més no, visitem els mercats que trobem en les diferents ciutats del nostre trajecte. No us podeu imaginar com n’es d’enriquidor, el tracte amb les persones d’un mercat! La mirada i el somriure són un altre indicatiu d’un país. Fixem-nos en els nens i nenes que juguen pels carrers, que ploren, riuen, pateixen, dormen... La cara dels nens ens dirà molt, no només d’ells mateixos, sinó del mateix entorn. És indiferent si viatgem a un destí dels anomenats països del sud o si viatgem a una de les nacions més avançades del món, la mirada d’un nen ens transmetrà moltíssima informació del lloc que visitem.

Una de les millors ajudes que trobarem a l’hora de realitzar un viatge es la de tenir algun conegut al lloc de destí. Amb aquesta fórmula no tindrem cap tipus de problema i a més coneixerem els espais més genuïns. Pensem a l’inrevés, si nosaltres acollim un amic a la nostra terra, sens dubte que se n’anirà havent conegut tots els racons del nostre país. Malauradament, això sovint no és possible, i, sobretot, si decidim viatjar a països llunyans i exòtics. Però no passa res. Deixem-nos guiar una mica pel nostre esperit aventurer (sense ser temeraris o imprudents, lògicament).

Un altre consell o, potser millor, una altra idea que em permeto donar és la d’escoltar. Escoltar molt, no només sentir a través de l’oïda, sinó escoltar. Per un costat, escoltant percebrem, en gran mesura, l’ambient del que ens envolta. Si estem en un terrtori rural o en plena natura, gaudirem dels sons i sorolls que es produeixen i, si no sentim cap tipus de so, segur que ens podrem embriagar del seu silenci, que sovint no deixa de ser una estrepitosa sonoritat missatgera d’informació.

Els ambients urbans també ens oferiran la possibilitat d’escoltar, malgrat els molestos brogits de les ciutats. Per exemple, la manera de parlar de la gent. Preciós. No importa que desconeguem l’idioma o que parlin una llengua estranyíssima, la tonalitat, l’entonació i la melodia de l’idioma ens meravellaran i ens diran molt de les persones i de l’ambient de l’hàbitat.

Viatjar… Segur que a tothom ens agradaria viatjar molt més del que ens és possible. Precisament per això, aprofitem al màxim les nostres expedicions siguin on siguin.

Por Héctor Castro Ariño: El mirandés: una pequeña lengua de Portugal

Dicen que en el mundo hay unas 6.000 lenguas y que más de la mitad se encuentran en peligro de extinción. El idioma con más hablantes no es el inglés, ni el español, sino el chino mandarín, que cuenta con aproximadamente 1.200 millones de hablantes, casi todos ciudadanos del país asiático. Por lo que hace referencia a la lengua más extendida geográficamente, sin duda es la inglesa, seguida de la española, las cuales se hablan en multitud de países.

Pero centrémonos ahora en aquellos idiomas más minoritarios, pero no por eso menos encantadores. Situémonos en la Península Ibérica, concretamente en Portugal. Lógicamente, la lengua hablada en este país es el portugués, pero no es la única. En el noroeste del país lusitano y, ocupando una superficie de unos 500 kilómetros cuadrados, se extiende la lengua mirandesa en la región de Tras os Montes con capital en Miranda do Douro. El mirandés tiene aproximadamente entre 7.000 y 10.000 hablantes en el territorio, aunque sumándoles los emigrantes llegan a los 15.000. Esta lengua iberorrománica acostumbra a clasificarse dentro de la familia del asuturleonés, pero desde 1995 tiene gramática propia aprobada en la Propuesta de Convención Ortográfica Mirandesa y reafirmada en 1999 en la definitiva Convención Ortográfica de la Lengua Mirandesa. En ese mismo año, el gobierno portugués la reconoció como lengua oficial según la Ley 7/99 de 29 de enero de 1999. A pesar de no haber sido oficializada antes, desde 1986 los alumnos de las escuelas de Sendim y de Miranda do Douro pueden estudiar el idioma en las escuelas como asignatura optativa.

Los lingüistas atribuyen a José Leite de Vasconcelos el redescubrimiento del mirandés. Leite publicó en 1882 unos artículos referentes al dialecto mirandés en el diario O Penafidelense. Entre 1900 y 1902 Leite de Vasconcelos publica los Estudos de philologia mirandesa en los que describe aspectos gramaticales de la propia lengua y trata de la posible filiación con el dominio lingüístico del leonés. Más recientemente, son otros dos lingüistas los que consiguen recuperar o hacer renacer la lengua mirandesa. Se trata de António Maria Mourinho y de Domingos Raposo. Este último empezó a hacer clases de mirandés en la Escuela preparatoria de miranda do Douro en 1986. Por su parte, Mourinho organiza en la misma localidad las Primeras Jornadas de Lengua y Cultura Mirandesas en 1987. Estas dos personas se han convertido en dos de los representantes más activos de esta lengua. Por su parte, la Cámara Municipal (ayuntamiento) de la capital de la región también ha apoyado de una manera muy significativa la recuperación de esta lengua minoritaria. La cámara ha colaborado activamente en la organización de las dos convenciones ortográficas realizadas en 1995 y 1999. Todas las lenguas son bonitas y constituyen una riqueza. No hay un idioma mejor o peor que otro. Si entendemos la pluralidad lingüística como un don y no como un obstáculo, aprenderemos entonces a valorar y amar tanto nuestra lengua como la de los otros y, por tanto, podremos apreciar y disfrutar de todas las culturas.

Por Héctor Castro Ariño: Alejandro Casona y su obra "Prohibido suicidarse en primavera"

Prohibido suicidarse en primavera es uno de los dramas más destacados y conocidos de Alejandro Casona. Se estrenó en Méjico el 12 de julio de 1937, donde Casona estaba exiliado a raíz de la Guerra Civil. El dramaturgo asturiano pertenece a la Generación del 27 y en sus obras en general y, en esta en concreto, destaca la hiperbólica idealización que hace del conflicto dramático. El drama casoniano es totalmente complejo ya que cohabitan diferentes dramas dentro de la misma obra.

La Naturaleza es temática y principio básico tanto en las obras de Casona como en su propia vida personal. Las leyes de la Naturaleza parecen regir la creación del dramaturgo. Otras características casonianas son el enmascarar la realidad y jugar con sutiles matices del arte de ver y creer lo contrario de lo que a priori parece. Concretamente, en Prohibido suicidarse en primavera, todo resulta ser lo opuesto a lo que se nos presenta en un primer momento o, mejor aún, a lo que el lector y/o espectador percibe al principio. El autor es un arduo defensor de la vida, hecho que queda patente a lo largo del libro. Todo resulta ser antagónico. El lector redescubre poco a poco la trama y el mensaje alrededor del suicidio y de las causas que pueden conllevar al mismo. El “Hogar del Suicida” que se nos presenta en el primer acto acaba convirtiéndose en un “sanatorio de almas”. Con suma maestría Casona combina lo trágico con lo sumamente gracioso para reconducir la actitud negativa de sus personajes hacia una conducta totalmente renovada en lo espiritual y caracterizada ahora por una llama de esperanza que, poco a poco, los conduce hacia la curación del alma y, por consiguiente, a apartar de sus mentes la idea del suicidio. En este cambio actitudinal vuelve a ser fundamental la presencia de la naturaleza: la primavera como fuerza vital, lagos fabulosos, árboles frondosos, flores a doquier, montañas que se yerguen cual murallas naturales que protegen el sanatorio, etc.

El responsable del “sanatorio de almas” es el doctor Roda, discípulo a su vez del fallecido doctor Ariel, fundador del Centro. El director de esta institución es quien conseguirá, con la ayuda de la propia psicología de los personajes, del ambiente y paisajes naturales y del instinto humano de la supervivencia, reconducir las vidas de los presuntos suicidas que han acudido allí para quitarse la vida. Casona nos presenta diferentes casos de sufrimiento (mal de amores, soledad, olvido…) emparentados todos ellos con el mundo urbano y material. En el otro extremos se encuentra la Naturaleza y las virtudes, todas ellas vitales, que representa; paz, sosiego y redención.

El autor consigue transmitir fe y esperanza a un lector y/o espectador que, en un primer momento, solo veía desesperación y tristeza. No debemos caer en el error de creer que el libro es solo una secuencia acongojante entre la vida y la muerte porque, en realidad, Casona nos hace, paradójicamente, sonreír desde la primera acotación cuando nos refiere el nombre de la institución en la que se desarrollarán los hechos: el “Hogar del Suicida”.

Por Héctor Castro: Dulce crepitar

Hoy no voy a escribir ningún artículo. O, al menos, eso es lo que me parece. En un crudo día invernal o, mejor aún, en este atardecer gélido, quiero rendir homenaje a ese dulce crepitar de los leños en el fuego. ¿Quién no recuerda una fría tarde de invierno acompañada de los chasquidos de la madera en un fuego de tierra? El estrépito de los tarugos que se consumen lentamente entre las abrasadoras llamas multicolores produce un sosiego entre aquellos que miran ensimismados, o no, cómo se va consumiendo la madera.

Una tarde perfecta disfrutando del calor de la lumbre. Estar con la persona amada ante uno de los cuatro elementos y oír sus susurros entremezclados con el crujir de los troncos y sentir sus caricias entre las sombras de la hoguera. Percibir su presencia confundida con el oscuro aroma que desprenden al consumirse las bravas ramas que sucumben a su destino. Una sobremesa ideal charlando de lo divino y de lo humano mientras avivas las llamas que devoran exquisitamente los rastrojos. Dialogar sosegadamente con los amigos ante la atenta mirada de un fuego que te protege de los gélidos copos que juguetean en el exterior. O simplemente un atardecer indolente en el que tus pesados párpados se cierran mientras apuras las últimas páginas de un interesante códice.

Per Héctor Castro: Qui perd les seves arrels, perd la seva identitat

No es tracta de fer cap apologia provinciana ni de defensar les posicions d’aquells que no es volen integrar a les comunitats on resideixen. Integració i identitat són perfectament compatibles i, així, un immigrant pot integrar-se plenament en la comunitat que el rep, però, alhora, pot mantenir tots els seus costums i tradicions, sempre i quan no siguin ofensius per a la dignitat humana. Una cosa tan fàcil com es la llengua, per exemple, es una gran riquesa. No importa si hom parla una llengua, una varietat dialectal o una parla concreta, l’experiència i el fet de viatjar m’han ensenyat que no existeixen llengües boniques o llengües lletges, o dialectes vulgars i parles il·lustrades, no. Totes les modalidats pròpies i els idiomes són igual de bonics, únics i irrepetibles. Quan uns pares immigrants arriben a un país forani, està molt bé –i és el correcte i el millor- que s’adaptin a la nova societat, al nou idioma als nous costums, etc. Però això no treu que continuïn parlant la seva llengua, mantenint les seves creences i celebrant les seves festes. És més, penso que fóra bo que ho transmetessin també als seus fills. Els nens aprenen molt ràpidament. I està demostrat que els éssers humans som capaços d’aprendre diferents idiomes sense cap problema i, quan de més petits, millor. Així, entre matrimonis mixtes, està molt bé que cada progenitor parli en la seva llengua materna als fills. I, si a més, la família es troba residint en un tercer país, els nens esdevindran bilingües o fins i tot trilingües, sense cap mena de dificultat. Igualment, si els pares són parlants d’una determinada varietat lingüística, què hi ha més bonic que quan els fills visiten la família al poble d’origen siguin capaços de parlar com qualsevol dels seus habitants! Què n’es d’important que els fills no s’avergonyeixin del parlar dels avis. I és que una gran part del que som és fruit dels que ens han precedit. Intentem que no desapareguin ni els idiomes ni la gran riquesa dialectal.

I dels nostres costums, per què canviar-los en cas d’apreciar-los? I així podem parlar de pentinats, menjars, creences religioses, etc. Sovint desitgem ser allò que no som o tenir allò que la naturalesa no ens ha donat. Quants blancs no es fan constantment la permanent per tenir arrissats els seus cabells? I quans negres no s’allisen els seus? Què hi ha més deliciós i exòtic que anar a dinar o sopar a casa d’un amic i que et sorprengui amb una recepta del seu lloc d’origen? Per no parlar de l’enriquiment general que aporten a la societat. Per exemple, els nens que el dia de les cltures a l’escola interpreten cançons dels seus països d’origen, no estan enriquint els altres companys? Si parlem de cognoms, no cal que els canviem per estar més integrats en un territori. No entenc aquells que adapten els seus cognoms a un determinat idioma, no seran més autòctons per modificar part de la seva herència ni més foranis per no adaptar els seus cognoms a la llengua del país que els acull o que ha acollit els seus pares. Si en un territori hi ha respecte, tolerància i cultura, no de llibres sinó d’esperit, així com per part del que arriba, cap d’aquestes qüestions tindrà la menor importància, estaran totalment superades.

Així doncs, crec que tot depèn de la personalitat de la persona i de l’actitud social dels altres. I això succeeix en tots els àmbits de la vida. De vegades ens importa més el què pensaran de mi que no qui i com sóc jo. Pensem en coses quotidianes. Per exemple, aquells que beneïm la taula abans de menjar, quans cops ho hem evitat en públic o davant d’amics només per vergonya? Val la pena ser un mateix i ser coherent amb nosaltres mateixos. Qui no té passat no pot teir un futur fidel, se l’ha d’inventar. Hem de ser capaços de gaudir del nostre present sense renegar dels nostres predecessors ni hipotecar-nos per ells. Siguem naturals. Gaudim també del present sense empenyorar-nos amb un futur que mai serà si no vivim el moment actual.

Por Héctor Castro Ariño: Jesús de Nazaret

Hace dos mil años existió un hombre que cambió toda la historia. Para unos fue el mismo Dios hecho carne, para otros un profeta y otros lo consideran solo un hombre. Sea como fuere, el hecho cierto es que un tal Jesús de Nazaret predicó un mensaje de amor y paz que le valió la muerte tortuosa clavado en una cruz. Cada Semana Santa los cristianos de todo el mundo celebramos la pasión y la resurrección de Cristo. El Viernes Santo y el Domingo de Resurrección son las festividades más importantes para el cristianismo, mucho más que la bonita Navidad. A propósito de la Navidad, es curioso que todo el mundo, incluida la Iglesia, celebra el nacimiento de Jesucristo el 25 de diciembre cuando se sabe a ciencia cierta que no nació en este día. Permitidme hacer referencia a datos curiosos de su nacimiento extraídos de la enciclopedia virtual Wiquipedia:

“Jesús, también conocido como Jesús de Nazaret, es la figura central del cristianismo, dentro del cual es conocido como Jesucristo. Cristo no es un nombre, sino la traducción griega del término hebreo mesías, que significa ungido. Jesús es también considerado un profeta importante para el Islam. Los relatos más detallados del nacimiento de Jesús se encuentran en los evangelios de Mateo y de Lucas. De acuerdo con los evangelistas, Jesús nació en Belén. La fecha (según los cálculos actuales) resulta paradójicamente de 4 años antes de Cristo. El lugar de nacimiento en Belén corresponde a una profecía del Antigua Testamento y no se puede comprobar históricamente. De acuerdo a los relatos de los evangelios de las actividades de los pastores, Jesús pudo haber nacido durante la primavera o el verano. No obstante, desde el 354, los cristianos romanos celebraban el nacimiento de Jesús después del solsticio de diciembre, reemplazando la festividad romana de la Saturnalia. Antes de este siglo, los cristianos lo celebraban el 6 de enero, como parte de la fiesta de la Teofanía, también conocida como Epifanía, la cual no solo conmemoraba el nacimiento de Jesús, sino también su bautismo por Juan el bautista en el río Jordán. En 248 de la era Diocleciana (es decir, basado en la entronización el emperador Diocleciano en Roma), Dionisio el Exiguo trató de calcular el número de años desde el nacimiento de Jesús y concluyó que fue 753 años después de la fundación de Roma. Dionisio, por tanto, estableció la fecha del nacimiento de Jesús el 25 de diciembre, 1 ACN (Ante Christum Natum, antes del nacimiento de Cristo), y después asignó el año siguiente como año 1 AD (Anno Domini, año del Señor). Este sistema hacía del año del cálculo de Dionisio el 532. Dos siglos después este cálculo ganó aceptación y se convirtió en el calendario establecido de la civilización occidental, gracias a la promoción de San Beda el Venerable. No obstante, basado en un eclipse lunar que el historiador José registra poco antes de la muerte de Herodes el Grande, el nacimiento de Jesús probablemente fue poco antes del año 4 aC. Esta estimación se basa en la historicidad del relato del evangelio de San Mateo sobre la masacre de los inocentes bajo las órdenes de Herodes (unque este hecho no se menciona en ningún otro registro histórico adquiere también tintes de realidad por el relato de Flavio Josefo en el que narra las barbaridades que realizó Herodes”.

Sobre el lado metafísico de Jesús, lo dejo para que cada uno piense según sus creencias, sus conocimientos y/o su fe. Pero dejadme decir lo que pienso dejando de lado mi creencia cristiana: Fe y ciencia no están reñidas, al contrario. Así que procuremos mantener siempre nuestras puertas interiores abiertas por si llegara el caso.

Per Héctor Castro Ariño: Oda a la ràdio

Foto: Héctor Castro Ariño

No sé si els senyors Nikola Tesla i Guglielmo Marconi preveien la difussió que tindria el seu gran invent, la ràdio, però penso que, com tots els que s’avancen a la seva època, sí que imaginarien la repercussió i utilitat que tindria en el futur. Tesla, científic i inventor, fill de pares serbis va néixer a Similjan, a l’antic Imperi d’Àustria-Hongria, pertanyent al territori de l’actual Croàcia. Tesla va treballar dos anys amb Thomas Edison als Estats Units i després va fundar la seva propia companyia. El 1890 Nikola Tesla va aconseguir transmetre energia electromagnètica sense cables, i el 1893 ho va perfeccionar creant el primer ràdiotrasnmissor d’energia. Un any després va fer una demostració pública. Guglielmo Marconi va ser un físic italià nascut a Bolonya fill de pare italià i de mare irlandesa. Influït pels estudis d’Hertz, va dedicar gran part de la seva vida a investigar i inventar. Un 14 de maig del 1897 Marconi va aconseguir establir una comunicació sense fils a través del canal de Bristol, concretament entre Laverck Point i l’illa Fratholm, cobrint una distància de cinc quilòmetres. El 2 de juliol del 1897 es va atorgar a Marconi la patent anglesa de la telefonia sense fils. Sovint es considera aquesta data com la del naixement de la ràdio. Així, durant l’any 1997 es va commemorar el seu centenari. Però realment la primera experiència de Marconi en el que es denominarà radiodifussió va tenir lloc uns anys abans a Bolonya, exactament el 1894, quan l’inventor italià va aconseguir realitzar una transmissió de telegrafia sense fils a una distància de 250 metres, aproximadament. Guglielmo Marconi, que va ser premi Nobel de Física el 1909, va emprar l’aparell de Hertz, l’antena de Popov i el cohesor de Branly així com les seves experiències de dos anys de proves per a aconseguir el seu objectiu radiofònic. Dos anys després, el 1896, va patentar la ràdio. També el 1904 l'Oficina de Patents dels Estats Units va concedir la llicència de patent a Marconi. Durant anys va haver-hi un litigi disputant-se la patent de la ràdio entre la companyia de Marconi i Tesla. El 1943, uns mesos després de la mort de Tesla, la Cort Suprema dels Estats Units d’Amèrica va fallar a favor de Tesla. Però la controvèrsia sobre l’inventor de la ràdio ha estat i és molt gran. El profesor de la Universitat de Navarra Ángel Faus sosté que l’inventor de la ràdio va ser l’espanyol Julio Cervera Baviera, qui va treballar tres mesos el 1898 al laboratori privat de Marconi i qui, segons Faus, va obtenir les seves primeres patents aquell mateix any i que el 1902 la va patentar a Anglaterra, Alemanya, Bèlgica i Espanya. Tot i això, sembla ser que la primera transmissió de veu per ones electromagnètiques (ràdio) la va realitzar el canadenc Reginald Fessenden el 1900 cobrint una distància d’1,6 km. També hi ha qui reivindica la paternitat de la ràdio pel físic rus Alexander Popov, qui fou l’inventor de l’antena i el 1894 va presentar el seu primer receptor de ràdio. El 1895 va transmetre senyals a una distància de cinc quilòmetres. Val a dir també que hi ha qui defensa que va ser l’anglès Sir Oliver Lodge qui va inventar la ràdio i qui el 1894 va aconseguir realitzar la primera transmissió d’un senyal de ràdio. Per ser justos, hem de dir que sense les investigacions i aportacions anteriors de l’escocès James Clerck Maxwell, de l’alemany Rudolf Hertz i del francès Édouard Branly, no s’hagués pogut inventar la ràdio.

De la ràdio amb el cohesor de Branly hem arribat a la ràdio digital, això sí, passant per la de galena, la de vàlvules i el transistor, així com l’emissió per la freqüència modulada.

Aquest aparell meravellós, primer d’unes dimensions enormes i ara tan petit que se’t pot perdre a la butxaca dels pantalons, ha estat per a milions de persones un amic, un confident, algú que mai et deixa sol i consol en moments difícils. També ha estat el mitjà que ha informat d’allò més immediat o l’instrument que et fèia riure encara que estiguessis trist. Moltes persones hem crescut informant-nos pel matí, concursant al migdia, entretenint-nos a la tarda, seguint l’actualitat política a la nit i informant-nos en el camp esportiu de matinada per acabar confessant els nostres secrets a negra nit. Els locutors han esdevingut confidents per a molts solitaris. Quan algun periodista ha canviat de cadena ha estat per a nosaltres un cop o una alegria i, fins i tot, hem arribat a canviar de dial seguint un determinat professional.

Ni l’aparició de la televisió ha pogut eliminar aquesta entranyable companyia, tot i que els seus oïdors han disminuït de manera important. Però la ràdio continua sent el mitjà de comunicació amb més prestigi i fiabilitat per al gran públic. Amb els anys han aparegut emissores temàtiques (música, notícies, cultura, esports…). Ara ens trobem en l’era digital. Aquest fenomen, lluny d’eliminar definitivamente la ràdio, ens ha donat la possibilitat d’escoltar les nostres emissores preferides arreu del món mitjançant Internet. Així, no és estrany sentir oïdors que intervenen en directe en algun programa des dels llocs més llunyans del planeta. És cert que el gran públic està atrapat per la televisió, però la màgia i la imaginació que aconseguixen les ones radiofòniques fan, d’aquest mitjà, el preferit per una gran minoria.

Autor: Héctor Castro Ariño








'El análisis de Héctor Castro', en "¿Qué opinas?" - Swing Radio
¡Feliz Día Mundial de la Radio!

'13 de febrero: Día Mundial de la radio'

Transistor

Por Héctor Castro Ariño: La educación es cosa de todos… pero debe de comenzar en casa

Estamos viviendo una época en que parece que muchos (no digo todos) adolescentes e, incluso, muchos jóvenes no actúan con libertad sino con libertinaje. Cada día oímos hablar de más casos de acoso escolar, de concursos de botellón, de la impotencia que muestran algunos educadores y/o profesores que no pueden educar ni enseñar en unas condiciones óptimas por la actitud de los alumnos, etc.
La escuela representa, en la actualidad, un pilar base en la educación de los niños. Pero no podemos responsabilizarla de todo el proceso formativo de los hijos. El colegio no puede ni debe llegar a los aspectos fundamentales de la educación de un niño. Esta no es su función. Los aspectos más básicos en la formación de una persona residen, sin ningún género de dudas, en su familia y, sobre todo, en sus padres. Es en casa donde las personas hemos de recibir la principal educación. Y son los padres los que han de dárnosla.
Hoy en día todos trabajamos, todos vamos con prisas. Sabemos que es necesario trabajar y que, a veces, llegamos cansados a casa y solo tenemos ganas de reposar un rato.
Pero, ¿y los hijos? Están muy bien las actividades extraescolares, los abuelos, que tanta ayuda nos proporcionan, y la tele, aunque a menudo hacemos un mal uso al dejar que sea este aparato el que bajo el control del niño o, a la inversa, entretenga a esta personita que, recordémoslo, aún se está formando.
Pero, ¿y los padres? Después de descansar un rato, o al menos de intentarlo, los padres deben estar por sus hijos. Pero no solamente después, también antes y durante el descanso. Se debe de encontrar una fórmula que lo permita. Los abuelos ya juegan un papel en el proceso formativo del niño. El colegio también participa de una manera muy importante. Pero los progenitores tienen que ser el verdadero referente para los hijos. Cuando son pequeños hemos de perder (mejor dicho, ganar) tiempo para jugar con ellos. Hay que enseñarles lo que está bien y lo que no, lo que pueden hacer y lo que no, hasta dónde pueden llegar y hasta dónde no pueden llegar. En una época tan materialista y consumista como la que nos ha tocado vivir, hemos de saber decir no en el momento adecuado. No criemos hijos consentidos a los cuales se les ha dicho que sí a todo y que con el primer no, les coge un trauma. Pensemos que si queremos que nuestros hijos se conviertan en personas libres, sí, libres, hemos de conseguir educarlos en la libertad y, para eso, es necesario decir no en algunas ocasiones, si no les estaremos haciendo un mal favor. Eduquémosles en los valores. Hagámoslos personas con mayúsculas. Enseñémosles a compartir, a jugar con los otros niños, a ser respetuosos, sobre todo con las personas mayores y con los más débiles, en una palabra, eduquémoslos para que el día de mañana sean personas, permitidme de nuevo, con mayúsculas. Cuando ya empiezan la escuela hemos de estar a su lado, ayudándolos en las dificultades que puedan tener. No es suficiente con ponerles un profesor particular en caso de que lo necesiten, hemos de participar también nosotros (con los deberes, con los incidentes que puedan haber en el colegio, colaborando con los maestros…). Hemos de entender que, por norma, los profesores son nuestros aliados y en ningún caso nuestros enemigos. Una de las peores cosas que podemos hacer es desautorizar al profesor delante del niño.
Dicen que los niños son como una esponja, que absorben todo lo que les rodea, y es verdad. Por eso en casa tenemos que dar ejemplo. Muchas veces, y os lo puedo asegurar, después de una entrevista con los padres de un alumno he salido pensando que el comportamiento de ese determinado adolescente, sea chico o chica, es un fiel reflejo de lo que vive en casa, tanto para lo positivo como para lo negativo. Seamos unos verdaderos referentes para nuestros hijos, vale la pena.

Per Héctor Castro Ariño: "Y aún te atreves a decir que tu hermano es extranjero..."

Foto extreta de http://www.mundosophia.com/

Vivim en un món esvalotat on sovint, per desgràcia, tendim a etiquetar les persones segons el seu origen, la seva religió, la tonalitat de la seva pell, el seu idioma, les seves creences, els seus posicionaments polítics i un llarg etcètera de petiteses que res tenen a veure amb la bondat de l'ésser humà. Malauradament, en ple segle XXI, encara hi ha gent que no es vol barrejar, que tolera en compte de respectar, que jutja per l'aspecte físic o psíquic de la persona i no pels seus valors, que pensa que tot allò propi és millor que allò que ve de fora (també a l'inrevés), en definitiva, que es mira el seu melic i no se n'adona que potser hi ha més melics tant o més macos que el seu (grans, petits, foscos, pàl·lids...).Que ningú pensi que amb aquesta ploma o teclat es vol fer demagògia. Que ningú cregui que tractaré temes d'Estat i immigració. En l'aspecte de fronteres tots els països, repeteixo, tots, penso que tenen lleis similars, no només els països desenvolupats, sinó també els desenvolupats i els que es troben en vies de desenvolupament. Tots els estats han instaurat unes restriccions i uns controls que no són tema d'aquesta tribuna.Tampoc parlaré d'esport, on penso que no hem de confondre actituds estúpides i denigrants amb racisme. Sempre hi ha casos penosos i vexatoris que protagonitzen quatre aficionats sense cervell però que, sovint, no són casos realment de xenofòbia. Penso que, de vegades, una minoria de públic, sense massa sentiments ni massa intel·ligència, vol molestar el rival i es centra en el seu color de pell, origen o creences. El cas més típic a Espanya el trobem en el futbol quan un petit i estúpid grupet insulten un jugador de l'equip rival perquè és negre. Aquests aficionats no s'han parat a pensar mai que si l'ésser humà té el seu origen a l'Àfrica és lògic que el nostre primer avantpassat fos negre?

"Si tu coche es francés, tus números árabes, el alfabeto romano...Y aún te atreves a decir que tu hermano es extranjero".

Tampoc vull en aquest escrit parlar de persones de color (quina estupidesa lingüística i quina cursileria!), perquè, si parlem d'éssers humans de color, a quin color ens referim? negre? blanc? groc? vermell? No, no, parlaré de les actituds racistes de veritat, les que podem protagonitzar tots cada dia. D'aquelles que de vegades es donen com a no racistes. I, si no, reflexioneu una mica sobre algunes qüestions que plantejo. Si a la classe del nostre fill hi ha un alumne negre no passa res, fins i tot ens fa gràcia. Ara bé, si en compte d'un n'hi ha deu, què passa? I quan diem que no som racistes però, això sí, preferim uns veïns que no siguin...? Que cadascú hi posi l'adjectiu o el gentilici que més hi convingui. O si la nostra filla ens presenta el seu nòvio gitano? O si aquesta noia segur que és insuportable, no veus quina pinta té? I aquest noi, què no veus que sembla que no hi sigui tot? I aquest altre, no veus que es creu molt intel·ligent? Hi ha moltes maneres de discriminar algú. Permeteu-me que tanqui l'article amb una cançó del grup Kairoi que resumeix molt bé tot aquest tema i ens pot ajudar a fer-nos algunes reflexions.

De pura raza (Kairoi)

"Si tu coche es francés y tu 'loro' japonés;

tus números árabes, tu florero de Taiwán,

tu cubata americano, culebrón venezolano;

el alfabeto romano, tu sombrero mejicano.

Y te atreves a decir

que tu hermano es extranjero;

y te atreves a decir,

y aún te atreves a decir

que tu hermano es extranjero,

y aún te atreves a decirlo.

Si es griega tu democracia

y tu pizza es italiana;

si tu ensaladilla es rusa

y tu pantalón de pana,

tu café es brasileño,

tu pendiente es de Oriente

y tu Cristo es judío

y tu novio extraterrestre.

Y te atreves a decir...

Tu pulsera es africana,

tu 'helao' de un Polo es,

y tu rumba es gitana

y tu perro pequinés.

Hasta en el Barça y en el 'Madrí'

son todos muy 'variaos'.

Tú no seas tan 'cerrao',

que te vas a quedar 'colgao'.

Y te atreves a decir... "

Per Héctor Castro Ariño: ... La història només l'escriuen els valents

Un cop vaig sentir algú que li deia a un altre que "els cementiris són plens de valents", i l'altre, en comptes d'arronsar-se, li va contestar: "sí, però són només els valents els que escriuen la història". Aquest diàleg el vaig sentir en una pel·lícula del far west d'aquelles que donaven abans els dissabtes a la tarda. No n'estic segur de quina pel·lícula era, però jo sempre la relaciono amb "Sol davant el perill".
Aquestes dues oracions m'han fet reflexionar molts cops, i sempre he intentat aplicar la segona en tots els àmbits de la vida. Si fem una extrapolació temporal i circumstancial veurem com realment podem aplicar en el nostre dia a dia aquesta segona frase. Evidentment, en la majoria dels casos nosaltres no ens juguem la vida per aplicar aquesta sentència, malgrat que hi ha gent arreu que realment es juga la pròpia integritat física per ser coherent amb ella mateixa.
Al llarg de la nostra vida ens trobem davant situacions on hem de ser valents, de vegades molt valents. Podríem aplicar-ho a infinitats de circumstàncies, però jo em vull centrar en aquelles que fan referència al nostre tarannà, al nostre compromís, a les nostres idees o ideals, al sentit de la justícia, en definitiva, a ser un mateix i no renegar de les nostres opcions de vida. Allò en el que una persona creu és, sens dubte, un tresor i una de les coses més valuoses de la persona. De vegades coneixem gent que lluita per uns ideals que hom pot considerar utòpics. En altres ocasions, fins i tot alguns dels protagonistes d'aquestes lluites saben que no guanyaran mai, i quan dic mai, vull dir mai. Malgrat aquesta realitat, no flaquegen i són el revulsiu quan altres defalleixen. I és que, i continuant amb cèlebres frases, "no fracassa el que no triomfa, sinó el que no lluita".
La vida ens posarà a proba en multitud d'ocasions. Sovint haurem de decidir quin camí agafar entre un laberint de viaranys. Només aquells que decideixin, només aquells que s'arrisquin, encertaran. No importa si en ocasions ens equivoquem, no importa si de vegades caiem; allò que realment importa és que quan fem alguna cosa la fem decididament, amb entusiasme, amb il·lusió; allò que vertaderament importa és que no deixem de fer res per la por, pel què diran, per si no ens surt... senzillament fem-ho i, si ens ensulsiem o ens abaten, aixequem-nos de nou i busquem una altra sendera que ens porti allà on volem anar.
No existeix cap ideal pel qual no valgui la pena lluitar. Hom pensa que és més còmode quedar-se a casa veient per la tele la històia del nostre món, de la nostra societat. Hi ha qui pensa que és més feliç sense complicar-se la vida amb batalles que només els romàntics continuen protagonitzant avui com a reflex dels ingenus cavallers medievals. I potser tenen raó, potser són més feliços així. Però, potser és una felicitat enganyosa, potser és una felicitat supèrflua. Aquells que dia a dia s'aixequen i decideixen dedicar un temps de la seva jornada a aquelles coses que en la majoria dels casos no et reporten cap benefici econòmic, ans al contrari, saben que estan transmetent un missatge i saben que podran mirar als ulls els seus fills i dir-los que ells han estat vius i actius en un món on molts han passat sense voler comprometre's. Els podran ensenyar uns valors i alhora els podran transmetre perquè són els mateixos valors que ells han defensat. Han sigut coherents amb les seves creences i/o amb els seus ideals. Quan algú us digui que no val la pena intentar canviar les coses, que el món és així, que no s'hi pot fer res... contesteu-los: "sempre són les minories les que canvien les majories". Potser nosaltres no veurem els fruits d'allò pel que hem lluitat, ni potser els nostres fills. Però possiblement algú ho veurà i, sobretot, podrem anar a dormir cada nit amb la consciència molt tranquil·la sabent que hem fet tot el que està a les nostres mans. Tampoc feu mai cas a aquells que diuen que no tenen temps o que no en saben prou, el més probable és que no ho vulguin. I a aquells que us diguin que ja és massa tard, que ells ja són massa grans, explique-los que va haver-hi un home vell que va morir sense fer-se gran. O això és almenys el que va dir el mossèn durant el funeral d'un gran amic, generacionalment d'una altra època, però que ens va deixar tota l'experiència d'un lluitador. El dia abans de la seva mort encara va tenir temps de plantar dos centenars d'oliveres.