Concepciones amorosas contrapuestas: Marcabrú y Bernart de Ventadorn (Parte VI)

El trovador (Marcabrú) intenta exponer sus ideas morales y ataca a quien no las sigue. “Según Boissonnade, Les personnages, pág. 215, Marcabrú alude a la coronación de Lotario II (4 de julio de 1133), en la que prometió pagar al Papa, Inocencio II, cien mil libras de plata anuales (…)”.3

Las estrofas y los versos están muy forzados y destaca la densidad de los últimos. Las metáforas y los símiles son complejos:

“ post ist baron an comensat l’estraire // e passat don per

pertuis de taraire “.

“ Proeza.is franh e avoleza.is mura // e no vol gaug cuillir

dinz sa clausura; “

“ que d’un garson fai avers emperaire “.

“ … es del semblan confraire // a l’erisson e al gos e al

laire “.

 Héctor Castro: “Las metáforas y los símiles de Marcabrú acostumbran a ser complejos”.

La personificación también es un rasgo típico marcabruniano y la enconramos en los versos 33 y 34 con referencia a la Santa Escritura. La palabra cafloquet es una muestra del complejo léxico que utiliza; Roncaglia traduce el verso entero como: “che non li acconci e pettini a suo modo” entre otras posibles interpretaciones suyas.4 Marcabrú es un claro exponente, como se ha podido observar, del trobar clus.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

3 RIQUER Martín, de, Los Trovadores: Historia literaria y textos, p. 197.

4 RIQUER Martín, de, Los Trovadores: Historia literaria y textos, p. 198.

Autor: Héctor Castro



Concepciones amorosas contrapuestas: Marcabrú y Benart de Ventadorn (Parte I)
Concepciones amorosas contrapuestas: Marcabrú y Benart de Ventadorn (Parte II)
Concepciones amorosas contrapuestas: Marcabrú y Benart de Ventadorn (Parte III)
Concepciones amorosas contrapuestas: Marcabrú y Benart de Ventadorn (Parte IV)
Concepciones amorosas contrapuestas: Marcabrú y Benart de Ventadorn (Parte V)
Concepciones amorosas contrapuestas: Marcabrú y Bernart de Ventadorn (Parte VII)
Concepciones amorosas contrapuestas: Marcabrú y Bernart de Ventadorn (Parte VIII)
Concepciones amorosas contrapuestas: Marcabrú y Bernart de Ventadorn (y Parte IX)

Concepciones amorosas contrapuestas: Marcabrú y Bernart de Ventadorn (Parte V)

Análisis comparativo entre la poesía de Marcabrú y la poesía de Bernat de Ventadorn –Comparamos dos poemas-

El poema que veremos primero es de la autoría de Marcabrú y está formado por nueve coblas en las que el trovador se entristece por el deterioro moral de su época pero personaliza al final su esperanza de rectificación.

Aujatz de chan, com enans’e meillura,

e Marcabrus, segon s’entensa pura,

sap la razón   e.l vers lassar e faire

si que autr’om     no l’en pot un mot traire.

per so sospir, car mouta gens ahurra

de malvestat c’ades cries e pejura:

so m’en somon   qu’ieu sia guerrejaire,

c’a lies sap bon   quan m’au cridar ni braire.

No.i a conort en joven, mas trop surra,

ni contra mort ressort ni cobertura,

post ist baron   an comensat l’estraire

e Passat don   per pertuis de taraire.

Li sordeior ant del dar l’aventura

e li meillor badon a la peintura:

la retraisso.n   fatz trist e sospiraire,

c’a rebuzon   fant li ric lor afaire.

Poreza.is franh e avoleza.is mura

e no vol gaug cuillir dinz sa clausura;

dreit ni razón   no vei mantener gaire,

que d’un garson   fai avers emperaire.

Qui per aver pert verhonh’e mezura

e giet’honor e valor a noncura

segon faisson   es del semblan confraire

a l’erisson   e al gos al laire.

Coms de Peitieus, vostre pretz s’assegura

e a N’Anfos de sai, si gaire.ns dura,

car Avignon   e Proens’e Belcaire

te miels per son   no fes Tolzan sos paire.

S’aquest N’aAnfos fai contenensa dura

ni envas mi fai semblan de fraitura,

lai vas Leon   en sai un be de bon aire

franc de razón,   cortes e larc donaire.

De malvestat los gart Sanct’Escriptura,

que no lur fassa cafloquet ni peintura;

sel qu’es e fon   regom rex e salvaire

la sospeison   del rei N’Anfos m’esclaire.1

Héctor castro Ariño: “Marcabrú muestra finalmente su esperanza en que se reponga el orden moral”.

El trovador justifica su actuación moralista basándose en su recto pensamiento. Cuenta cómo se están perdiendo los buenos valores y principalmente en la juventud, lo que provoca aún más desolación. Los poderosos emplean su poder también en beneficio de ese libertinaje que se está imponiendo. Finalmente muestra su esperanza en reponer el orden moral, el cual se está perdiendo, en su propia actitud y sobre todo “en las personas de tres príncipes: Guillermo VIII de Poitiers, Alfons Jordan de Tolosa y Alfonso VII de Castilla. Incidentalmente injuria al emperador Lotario II”.2 En la última cobla sobresale de nuevo su moral cristiana.

La rima es consonántica y las nueve estrofas se estructuran de la siguiente forma: 10a 10a 10b 10b. Existe una rima interna –consonante- en los versos tercero y cuarto de cada cobla. En la estrofa quinta el poeta hace un juego de palabras con proeza, avoleza, gaug, dreit, razón, avers y emperarire. En las coblas III, V y VI es donde se aprecia mejor el lenguaje duro y “popular” de Marcabrú.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

1 RIQUER Martín, de, Los Trovadores: Historia literaria y textos.

2 RIQUER Martín, de, Los Trovadores: Historia literaria y textos, p. 196.

Autor: Héctor Castro Ariño



Concepciones amorosas contrapuestas: Marcabrú y Bernart de Ventadorn (Parte I)
Concepciones amorosas contrapuestas: Marcabrú y Bernart de Ventadorn (Parte II)
Concepciones amorosas contrapuestas: Marcabrú y Bernart de Ventadorn (Parte III)
Concepciones amorosas contrapuestas: Marcabrú y Bernart de Ventadorn (Parte IV)
Concepciones amorosas contrapuestas: Marcabrú y Bernart de Ventadorn (Parte VI)
Concepciones amorosas contrapuestas: Marcabrú y Bernart de Ventadorn (Parte VII)
Concepciones amorosas contrapuestas: Marcabrú y Bernart de Ventadorn (Parte VIII)
Concepciones amorosas contrapuestas: Marcabrú y Bernart de Ventadorn (y Parte IX)

Nuestros amigos los animales (III)

Fotografías: Héctor Castro Ariño

Autor: Héctor Castro Ariño




Nuestros amigos los animales (I)
Nuestros amigos los animales (II)

Anàlisi comparativa entre el Capítol XX dels "Assaigs" de Montaigne i el monòleg de "Hamlet" (III.i) de Shakespeare

Ens trobem davant dos textos que tracten un mateix tema, la mort, d’un mode similar però alhora diferent. Tant Montaigne com Shakespear parlen de la insensatesa que representa témer la mort. El capítol XX dels Assaigs de Michel de Montaigne és tot un conjunt d’argumentacions que no deixen opció, quasi bé, a qualsevol rebatiment. Ens trobem amb dos autors renaixentistes que es fan ressò de les característiques literàries del segle XVI. L’autor francès reforça constantment les seves argumentacions amb cites dels grans autors llatins. El Renaixement intenta recrear tota la glòria passada de la cultura greco-llatina i Montaigne ho exemplifica clarament. William Shakespeare ens apropa brillantment una història popular transformant-la en una autèntica tragèdia que ben bé podria situar-se a la Grècia clàssica si no fos pels personatges i els països referits.

La mort. Paraula que tota persona desitja amagar, camuflar, no pronunciar... Montaigne coincideix amb el personatge de Hamlet en que la mort no és sinó quelcom inevitable que s’ha d’afrontar amb valentia (si és que cal enfrontar-s’hi). La mort es, en definitiva, una cosa natural i inherent a l’home i a la natura; el problema existiria si no tinguésim la mort, llavors caldria crear-la. Tant per a en Montaigne com per a en Shakespeare, aquest últim en boca del seu Hamlet, deixar d’existir és en realitat un pas vers un altre tipus d’existència (en cas que n’hi hagi) o bé un descans de la pròpia existència (en cas que no n’hi hagi). “De com el filosofar és aprendre a morir” ens diu, en definitiva, que quan ens arribi la nostra hora cal estar preparats. És bo naturalitzar tot el que envolta la desaparició física d’aquest món; és bo pensar-hi i prendre consciència que algun dia arribarà el nostre moment; tothom té una hora, i ningú és massa jove o massa vell per morir, és quelcom que no escollim majoritàriament. Si un mor jove ha viscut tot el que li calia viure, exactament com si un és molt gran quan deixa d’existir. El que és important és aprofitar, gaudir i realitzar-se en el temps que existim. Si un aprofita la vida, li duri el que li duri, ha d’acceptar la mort com un canvi natural sense apenar-se del que deixa enrere. Són aquells qui no han estat atents a la vida els que s’amargaran quan vingui la mort i vegin que no han fet tot allò que podien haver fet. Per què tothom li tem, doncs? Fins i tot la mateixa paraula “mort” provoca pavor i malestar entre els homes. L’assagista francès argumenta que el problema resideix en tot allò en que els propis homes hem envoltat la pròpia mort (rituals, foscor, negritud...). L’exemple més clar és quan cita Sòcrates, condemnat i executat pels 30 tirans. Sòcrates fou condemnat a mort injustament. L’execució era mitjançant la cicuta. Tot i que els deixebles de Sòcrates li van preparar la seva escapada el filòsof la va refusar. No tan sols va acceptar morir per la seva obediència total a les lleis sinó per ser coherent amb la seva doctrina i que aquesta restés immortal (tal com ha succeït). Sòcrates va enfrontar-se a la mort i, fins i tot, podem dir que la va vèncer en el seu desig que el seu pensament romangués a la vida terrenal després de la seva absència.

Héctor Castro Ariño: "Tant per a en Montaigne com per a en Shakespeare, aquest últim en boca del seu Hamlet, deixar d’existir és en realitat un pas vers un altre tipus d’existència (en cas que n’hi hagi) o bé un descans de la pròpia existència (en cas que no n’hi hagi)."

Si algú pateix constantment en vida, per què no alegrar-se quan li arrivi l’hora de marxar, de descansar? El més lògic seria pensar que la mort és un estat de repòs. Però l’home té por a tot allò que és desconegut. És el propi Hamlet el que raona en torn aquesta qüestió. L’home, per naturalesa, tem allò que no coneix, allò que no controla, allò que pot ser i pot no ser. En paraules del propi príncep no hi ha cap viatger que hagi anat i tornat en el camí misteriós del més enllà; com saber llavors què ens depararà? “Ser o no ser!” Hamlet atribueix covardia a l’esperit dels homes; el mateix fa Montaigne al reiterar la por que l’home té a deixar de ser. “Morir, dormir, dormir, morir.” L’escriptor britànic empra paralel·lament aquestes paraules en el to dubtós del seu jove príncep. Més seré es mostra el noble francès a l’afirmar que si un es consciencïa de les pròpies limitacions naturals relitzarà el canvi d’estat d’un mode relaxat i coherent amb la pròpia existència humana.

Ambdós textos ens obliguen a reflexionar, ni que sigui només en el moment de les seves lectures, en la pròpia mort i la seva naturalesa. En el Hamlet shakesperià això es condensa en un breu, però intens, monòleg del protagonista. En l’obra de Michel Montaigne es detalla molt més tota la temàtica funesta i facilita captar la idea de l’autor. L’assagista francès aconsegueix arribar al fons de la qüestió mitjançant un escrit coherent i a l’abast del lector. Tots dos literats li atribueixen un paper important a aquesta temàtica en les seves obres i la fan arribar amb igual vitalitat i interès, pel seus raonaments i estils literaris, més de quatre-cents anys després d’escriure els seus llegats.

Retrats:
Montaigne: http://personal.us.es/jnr/mnt/pensamiento.html

Shakespeare: http://shakespeareobra.wordpress.com/

Autor: Héctor Castro Ariño