No es tracta de fer cap apologia provinciana ni de defensar les posicions d’aquells que no es volen integrar a les comunitats on resideixen. Integració i identitat són perfectament compatibles i, així, un immigrant pot integrar-se plenament en la comunitat que el rep, però, alhora, pot mantenir tots els seus costums i tradicions, sempre i quan no siguin ofensius per a la dignitat humana. Una cosa tan fàcil com es la llengua, per exemple, es una gran riquesa. No importa si hom parla una llengua, una varietat dialectal o una parla concreta, l’experiència i el fet de viatjar m’han ensenyat que no existeixen llengües boniques o llengües lletges, o dialectes vulgars i parles il·lustrades, no. Totes les modalidats pròpies i els idiomes són igual de bonics, únics i irrepetibles. Quan uns pares immigrants arriben a un país forani, està molt bé –i és el correcte i el millor- que s’adaptin a la nova societat, al nou idioma als nous costums, etc. Però això no treu que continuïn parlant la seva llengua, mantenint les seves creences i celebrant les seves festes. És més, penso que fóra bo que ho transmetessin també als seus fills. Els nens aprenen molt ràpidament. I està demostrat que els éssers humans som capaços d’aprendre diferents idiomes sense cap problema i, quan de més petits, millor. Així, entre matrimonis mixtes, està molt bé que cada progenitor parli en la seva llengua materna als fills. I, si a més, la família es troba residint en un tercer país, els nens esdevindran bilingües o fins i tot trilingües, sense cap mena de dificultat. Igualment, si els pares són parlants d’una determinada varietat lingüística, què hi ha més bonic que quan els fills visiten la família al poble d’origen siguin capaços de parlar com qualsevol dels seus habitants! Què n’es d’important que els fills no s’avergonyeixin del parlar dels avis. I és que una gran part del que som és fruit dels que ens han precedit. Intentem que no desapareguin ni els idiomes ni la gran riquesa dialectal.
I dels nostres costums, per què canviar-los en cas d’apreciar-los? I així podem parlar de pentinats, menjars, creences religioses, etc. Sovint desitgem ser allò que no som o tenir allò que la naturalesa no ens ha donat. Quants blancs no es fan constantment la permanent per tenir arrissats els seus cabells? I quans negres no s’allisen els seus? Què hi ha més deliciós i exòtic que anar a dinar o sopar a casa d’un amic i que et sorprengui amb una recepta del seu lloc d’origen? Per no parlar de l’enriquiment general que aporten a la societat. Per exemple, els nens que el dia de les cltures a l’escola interpreten cançons dels seus països d’origen, no estan enriquint els altres companys? Si parlem de cognoms, no cal que els canviem per estar més integrats en un territori. No entenc aquells que adapten els seus cognoms a un determinat idioma, no seran més autòctons per modificar part de la seva herència ni més foranis per no adaptar els seus cognoms a la llengua del país que els acull o que ha acollit els seus pares. Si en un territori hi ha respecte, tolerància i cultura, no de llibres sinó d’esperit, així com per part del que arriba, cap d’aquestes qüestions tindrà la menor importància, estaran totalment superades.
Així doncs, crec que tot depèn de la personalitat de la persona i de l’actitud social dels altres. I això succeeix en tots els àmbits de la vida. De vegades ens importa més el què pensaran de mi que no qui i com sóc jo. Pensem en coses quotidianes. Per exemple, aquells que beneïm la taula abans de menjar, quans cops ho hem evitat en públic o davant d’amics només per vergonya? Val la pena ser un mateix i ser coherent amb nosaltres mateixos. Qui no té passat no pot teir un futur fidel, se l’ha d’inventar. Hem de ser capaços de gaudir del nostre present sense renegar dels nostres predecessors ni hipotecar-nos per ells. Siguem naturals. Gaudim també del present sense empenyorar-nos amb un futur que mai serà si no vivim el moment actual.
No hay comentarios:
Publicar un comentario