Un cop vaig sentir algú que li deia a un altre que "els cementiris són plens de valents", i l'altre, en comptes d'arronsar-se, li va contestar: "sí, però són només els valents els que escriuen la història". Aquest diàleg el vaig sentir en una pel·lícula del far west d'aquelles que donaven abans els dissabtes a la tarda. No n'estic segur de quina pel·lícula era, però jo sempre la relaciono amb "Sol davant el perill".
Aquestes dues oracions m'han fet reflexionar molts cops, i sempre he intentat aplicar la segona en tots els àmbits de la vida. Si fem una extrapolació temporal i circumstancial veurem com realment podem aplicar en el nostre dia a dia aquesta segona frase. Evidentment, en la majoria dels casos nosaltres no ens juguem la vida per aplicar aquesta sentència, malgrat que hi ha gent arreu que realment es juga la pròpia integritat física per ser coherent amb ella mateixa.
Al llarg de la nostra vida ens trobem davant situacions on hem de ser valents, de vegades molt valents. Podríem aplicar-ho a infinitats de circumstàncies, però jo em vull centrar en aquelles que fan referència al nostre tarannà, al nostre compromís, a les nostres idees o ideals, al sentit de la justícia, en definitiva, a ser un mateix i no renegar de les nostres opcions de vida. Allò en el que una persona creu és, sens dubte, un tresor i una de les coses més valuoses de la persona. De vegades coneixem gent que lluita per uns ideals que hom pot considerar utòpics. En altres ocasions, fins i tot alguns dels protagonistes d'aquestes lluites saben que no guanyaran mai, i quan dic mai, vull dir mai. Malgrat aquesta realitat, no flaquegen i són el revulsiu quan altres defalleixen. I és que, i continuant amb cèlebres frases, "no fracassa el que no triomfa, sinó el que no lluita".
La vida ens posarà a proba en multitud d'ocasions. Sovint haurem de decidir quin camí agafar entre un laberint de viaranys. Només aquells que decideixin, només aquells que s'arrisquin, encertaran. No importa si en ocasions ens equivoquem, no importa si de vegades caiem; allò que realment importa és que quan fem alguna cosa la fem decididament, amb entusiasme, amb il·lusió; allò que vertaderament importa és que no deixem de fer res per la por, pel què diran, per si no ens surt... senzillament fem-ho i, si ens ensulsiem o ens abaten, aixequem-nos de nou i busquem una altra sendera que ens porti allà on volem anar.
No existeix cap ideal pel qual no valgui la pena lluitar. Hom pensa que és més còmode quedar-se a casa veient per la tele la històia del nostre món, de la nostra societat. Hi ha qui pensa que és més feliç sense complicar-se la vida amb batalles que només els romàntics continuen protagonitzant avui com a reflex dels ingenus cavallers medievals. I potser tenen raó, potser són més feliços així. Però, potser és una felicitat enganyosa, potser és una felicitat supèrflua. Aquells que dia a dia s'aixequen i decideixen dedicar un temps de la seva jornada a aquelles coses que en la majoria dels casos no et reporten cap benefici econòmic, ans al contrari, saben que estan transmetent un missatge i saben que podran mirar als ulls els seus fills i dir-los que ells han estat vius i actius en un món on molts han passat sense voler comprometre's. Els podran ensenyar uns valors i alhora els podran transmetre perquè són els mateixos valors que ells han defensat. Han sigut coherents amb les seves creences i/o amb els seus ideals. Quan algú us digui que no val la pena intentar canviar les coses, que el món és així, que no s'hi pot fer res... contesteu-los: "sempre són les minories les que canvien les majories". Potser nosaltres no veurem els fruits d'allò pel que hem lluitat, ni potser els nostres fills. Però possiblement algú ho veurà i, sobretot, podrem anar a dormir cada nit amb la consciència molt tranquil·la sabent que hem fet tot el que està a les nostres mans. Tampoc feu mai cas a aquells que diuen que no tenen temps o que no en saben prou, el més probable és que no ho vulguin. I a aquells que us diguin que ja és massa tard, que ells ja són massa grans, explique-los que va haver-hi un home vell que va morir sense fer-se gran. O això és almenys el que va dir el mossèn durant el funeral d'un gran amic, generacionalment d'una altra època, però que ens va deixar tota l'experiència d'un lluitador. El dia abans de la seva mort encara va tenir temps de plantar dos centenars d'oliveres.
Aquestes dues oracions m'han fet reflexionar molts cops, i sempre he intentat aplicar la segona en tots els àmbits de la vida. Si fem una extrapolació temporal i circumstancial veurem com realment podem aplicar en el nostre dia a dia aquesta segona frase. Evidentment, en la majoria dels casos nosaltres no ens juguem la vida per aplicar aquesta sentència, malgrat que hi ha gent arreu que realment es juga la pròpia integritat física per ser coherent amb ella mateixa.
Al llarg de la nostra vida ens trobem davant situacions on hem de ser valents, de vegades molt valents. Podríem aplicar-ho a infinitats de circumstàncies, però jo em vull centrar en aquelles que fan referència al nostre tarannà, al nostre compromís, a les nostres idees o ideals, al sentit de la justícia, en definitiva, a ser un mateix i no renegar de les nostres opcions de vida. Allò en el que una persona creu és, sens dubte, un tresor i una de les coses més valuoses de la persona. De vegades coneixem gent que lluita per uns ideals que hom pot considerar utòpics. En altres ocasions, fins i tot alguns dels protagonistes d'aquestes lluites saben que no guanyaran mai, i quan dic mai, vull dir mai. Malgrat aquesta realitat, no flaquegen i són el revulsiu quan altres defalleixen. I és que, i continuant amb cèlebres frases, "no fracassa el que no triomfa, sinó el que no lluita".
La vida ens posarà a proba en multitud d'ocasions. Sovint haurem de decidir quin camí agafar entre un laberint de viaranys. Només aquells que decideixin, només aquells que s'arrisquin, encertaran. No importa si en ocasions ens equivoquem, no importa si de vegades caiem; allò que realment importa és que quan fem alguna cosa la fem decididament, amb entusiasme, amb il·lusió; allò que vertaderament importa és que no deixem de fer res per la por, pel què diran, per si no ens surt... senzillament fem-ho i, si ens ensulsiem o ens abaten, aixequem-nos de nou i busquem una altra sendera que ens porti allà on volem anar.
No existeix cap ideal pel qual no valgui la pena lluitar. Hom pensa que és més còmode quedar-se a casa veient per la tele la històia del nostre món, de la nostra societat. Hi ha qui pensa que és més feliç sense complicar-se la vida amb batalles que només els romàntics continuen protagonitzant avui com a reflex dels ingenus cavallers medievals. I potser tenen raó, potser són més feliços així. Però, potser és una felicitat enganyosa, potser és una felicitat supèrflua. Aquells que dia a dia s'aixequen i decideixen dedicar un temps de la seva jornada a aquelles coses que en la majoria dels casos no et reporten cap benefici econòmic, ans al contrari, saben que estan transmetent un missatge i saben que podran mirar als ulls els seus fills i dir-los que ells han estat vius i actius en un món on molts han passat sense voler comprometre's. Els podran ensenyar uns valors i alhora els podran transmetre perquè són els mateixos valors que ells han defensat. Han sigut coherents amb les seves creences i/o amb els seus ideals. Quan algú us digui que no val la pena intentar canviar les coses, que el món és així, que no s'hi pot fer res... contesteu-los: "sempre són les minories les que canvien les majories". Potser nosaltres no veurem els fruits d'allò pel que hem lluitat, ni potser els nostres fills. Però possiblement algú ho veurà i, sobretot, podrem anar a dormir cada nit amb la consciència molt tranquil·la sabent que hem fet tot el que està a les nostres mans. Tampoc feu mai cas a aquells que diuen que no tenen temps o que no en saben prou, el més probable és que no ho vulguin. I a aquells que us diguin que ja és massa tard, que ells ja són massa grans, explique-los que va haver-hi un home vell que va morir sense fer-se gran. O això és almenys el que va dir el mossèn durant el funeral d'un gran amic, generacionalment d'una altra època, però que ens va deixar tota l'experiència d'un lluitador. El dia abans de la seva mort encara va tenir temps de plantar dos centenars d'oliveres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario